És el darrer estiu de la Segona Guerra Mundial. Les notícies que arriben del front oriental no són bones. El jove soldat Walter Proska, de Lyck, és assignat a una petita unitat la missió de la qual és patrullar la via del ferrocarril. Aïllats al bosc, desmoralitzats per la calor abrusadora i pels atacs constants dels mosquits i dels partisans, abandonats per les seves pròpies tropes, Proska i els seus camarades cada cop troben més absurdes i inhumanes les ordres del suboficial en cap, Willi Stehauf. Per poder suportar-ho, els homes miren d’aïllar-se: un lliura una batalla desesperada contra un lluç enorme, els altres es perden en la bogeria i viuen turmentats pels desitjos de mort. I Proska prova de trobar respostes a preguntes cada cop més urgents: ¿Què és més important, el deure o la consciència? ¿Qui és el veritable enemic? ¿Es pot actuar en una guerra sense convertir-se en culpable? I, sobretot, ¿on és Wanda, la partisana polonesa que no pot oblidar?
Escrita l’any 1951, El desertor, la segona novel·la de Siegfried Lenz, va ser rebutjada per l’editorial Hoffmann und Campe per raons polítiques i va romandre inèdita fins al 2016, dos anys després de la mort de l’autor.
Siegfried Lenz (Lyck, 1926 – Hamburg, 2014) és un dels escriptors més coneguts de la literatura alemanya tant de postguerra com contemporània. Autor de quinze novel·les, un gran nombre de relats, obres de teatre i assaigs, Lenz també va dirigir la secció de literatura del diari Die Welt i va formar part del Grup 47 juntament amb Heinrich Böll, Günter Grass, Paul Celan i Ingeborg Bachmann, entre d’altres. L’any 2000 va ser guardonat amb el Premi Goethe, el guardó més prestigiós de les lletres alemanyes.
