Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies, ni avis, ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot es gira com un mitjó. La famosa tercera edat, no pas com la pinten les companyies d’assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases.
Una variada galeria de personatges apareix en aquests contes on passa de tot: desfilades de moda al geriàtric, flirtejos al ball del casal, converses entre amics frenèticament senils, nostàlgies persistents o revolucions sexuals dels qui s’han quedat vidus. El pare pidola el cotxe al fill, la mare demana un cavall a la filla, les inhibicions cauen i el present es torna surrealista, tant si vius sol com si els fills i néts et cuiden, et vigilen, t’aguanten.
Després de Monzó i Pàmies, Antònia Carré-Pons aborda la vellesa des de la pura ficció, a estones amb humor negre, sempre amb una tranquil·litat als antípodes del sentimentalisme.