En un principi les pàgines d’aquest llibre no van ser escrites per ser publicades. Sense proposar-m’ho vaig començar a enfilar els meus primers records, i aviat em vaig trobar evocant les impressions —categorials o anecdòtiques— que han conformat, al llarg dels anys, la meva existència. Algunes d’aquestes evocacions poden resultar poc interessants al lector d’avui, però crec que mereixen ser consignades per salvar alguns fets i algunes persones de la creixent desmemòria col·lectiva.
He exercit la docència de la llengua i la literatura catalanes en quasi tots els nivells de l’ensenyament, però m’he dedicat sobretot al que ha sigut, des de l’adolescència, una claríssima vocació: la filologia. He preparat edicions crítiques d’obres de grans escriptors catalans (Verdaguer, Sagarra, Pla), que m’han permès tractar personalitats tan destacades en aquesta disciplina com Joan Coromines i Martí de Riquer.
He tingut el privilegi de conèixer personalment alguns dels noms més destacats de les nostres lletres: J. V. Foix, Gabriel Ferrater, Llorenç Villalonga... N’he après moltes coses, i els evoco, ara que no hi puc tenir relació, per expressar-los el meu agraïment.
A punt d’entrar en la setantena, a les acaballes del meu itinerari professional, he provat de refer el tortuós camí de la vida, resseguint —com en Polzet— les molles de pa que no s’han menjat els ocells de l’oblit.
Narcís Garolera (Vic, 1949) és doctor en filologia catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.
S’ha especialitzat en l’estudi de la figura i l’obra de Jacint Verdaguer. N’ha publicat una biografia, dos volums d’estudis i una trentena d’edicions, crítiques i de divulgació. És responsable de l’edició crítica de l’obra completa de Josep Maria de Sagarra, de qui ha publicat també dos volums d’articles periodístics.
És autor d’una edició revisada d’El quadern gris, de Josep Pla, i de dos volums memorialístics de Carles Fages de Climent. Ha publicat, també, escrits inèdits de Joan Maragall, Caterina Albert i altres escriptors catalans. La seva darrera aportació ha estat l’aplec, en volum, dels articles d’Agustí Calvet —Gaziel— al diari El Sol (1925-1930).
