Per bé que s’expliquen prou al llibre, vull destacar dos aspectes relatius al biografiat —rara avis del món científic de Catalunya, tan mancat de mecenes— que diria que els catalans hauríem de tenir ben presents. Un: Marimurtra és l’obra d’un alemany, d’una persona de cultura centreeuropea; no de cap compatriota nostre. I dos: Faust, un empresari que va aplegar una fortuna considerable, va morir sense un cèntim a la butxaca perquè ho havia deixat tot a la fundació que duu el seu nom per a la continuïtat del seu jardí. Seguia amb això el pensament de Johann W. von Goethe sobre l’obligació de cadascú de construir alguna cosa per, en anar-nos-en, deixar-la en benefici del proïsme.
Malauradament aquesta bella història —com m’agrada anomenar-la— va tenir un moment molt dur. Faust, que va acabar els seus dies al costat de les plantes que tant estimava, es devia sentir molt sol i amb un dubte, raonable i molt trist per a ell, sobre la supervivència de la seva obra. Ara Faust reposa en una tomba al cementiri de Blanes i també assegut en un banc del passeig de mar, llegint "Wilhelm Meisters Lehrjahre" de Goethe. En una pausa de la lectura, aixeca la mirada en direcció a Marimurtra i somriu satisfet.
Fragment del pròleg, de Josep Nubiola
