Els poemes de la llum (1919) ens arriben a través de la veu d’un poeta òrfic, considerat el darrer dels existencialistes. Escrits des de l’exaltació desaforada de la jovenesa, són trossos d’ànima que ens parlen des de la passió, l’expansió, però a la vegada des d’una reflexió i maduresa sorprenents. La veu de Lucian Blaga en català, gairebé cent anys després d’haver esclatat en vers, ens interpel·la, ens eixampla l’horitzó. Ens parla d’experiències essencials que prenen forma poètica entorn de la metàfora de la llum. La llum dels poemes que ara tenim al davant és la llum primordial, la llum que també s’identifica amb l’amor: “Aquesta llum que sento / envair el meu pit quan et veig, / ¿no deu ser una espurna de la llum / creada el primer dia, / d’aquella llum tan assedegada de vida?”
Lucian Blaga (Lancram, 1895 - Cluj-Napoca, 1961) va ser un dels creadors més importants de la primera meitat del segle vint a Romania. Va cursar estudis de Teologia al seu país i es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Viena. Personalitat polifacètica, és autor de més de cinquanta llibres de poesia, teatre, filosofia, traduccions i memòries. La seva obra poètica, iniciada el 1919 amb Els poemes de la llum, continua en vida de l’autor amb Els passos del profeta (1921), En el gran passatge (1924), Entre dues aigües (1933), Lloança del somni (1929), En territori de l’enyor (1938) i Les escales insospitades (1943). L’edat de ferro, El cant del foc, Naus amb cendres, El que sent l’unicorn són llibres pòstums reunits en el volum Poemes (1962).
La seva creació lírica teixida entorn del misteri de l’existència, evoluciona del vitalisme existencialista a la tristesa metafísica, de la mateixa manera que l’imatgisme metafòric dels primers poemes dóna pas a la simplicitat gairebé clàssica dels darrers.
