Una de les aventures poètiques més fascinants de la literatura catalana del XX
Poemes de l’Alquimista és el títol amb el qual Josep Palau i Fabre va designar la seva aventura poètica. Escrita entre 1936 i 1950, té un magnetisme i una passió que arriben fins als nostres dies.
Aplega, en realitat, cinc llibres: L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Fragments del laberint i Atzucac. Publicat per primera vegada —clandestinament— el 1952, Poemes de l’Alquimista ha estat una obra viva que ha aconseguit atreure un tipus de lector capaç de deixar-se seduir per una poesia feta amb passió i amb certa dosi de risc. Josep Palau i Fabre concep la poesia «no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, d’experimentació»: aquesta és la significació primera de l’alquímia poètica palaufabriana.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.