Marcats per una llegenda fosca que cada època enriqueix, els tres
actors principals de la saga Borja —Alexandre, Cèsar i Lucrècia—
sembla que no són sinó un emmetzinador, un assassí i una disbauxada.
Extraordinàriament novel·lesca, la història d’una de les famílies
més fascinants del Renaixement és, en realitat, molt més rica i plena
de matisos.
Els Borja van participar a la conquesta de València amb Jaume I en
el segle xiii. Establerts a Xàtiva, la família va aconseguir, en tres generacions,
imposar dos papes al món cristià: el 1455, Calixt III, diplomàtic
de categoria obsedit pel perill turc; i després, el 1492, Alexandre
VI, que compromet el seu càrrec en uns quants escàndols, sense
oblidar tanmateix la seva gran comesa: obtenir per a l’Església, fent
ús de la força, un territori comparable al dels Estats-nacions contemporanis.
Així doncs, el seu fill Cèsar, un gentilhome ben plantat que
es va perdre una temporada en l’Església, li’n facilita un, de territori,
a la Romanya, on la seva política expeditiva el converteix en el model
de Maquiavel. A Roma, lloc perillós on els clans medievals es continuen
enfrontant, els tibats Borja no en deixen passar ni una, fins a
l’esfondrament final. Aleshores arriba el moment de la venjança de
la bella Lucrècia, casada diferents vegades en funció de les ambicions
del clan. Després d’esdevenir duquessa de Ferrara i una de les figures
femenines més belles de l’època, amb ella comença l’etapa del penediment
dels Borja, que aviat va marcar la personalitat torturada del
jesuïta Francesc, el sant de la família.
La saga dels Borja es llegeix com l’aventura exemplar i tràgica
d’una ambiciosa dinastia de clergues, una imatge molt allunyada de
la més difosa, la del brillant i embafador Renaixement italià.
