Abans de la independència de Cuba, de la derrota traumàtica d’Espanya, del Desastre del 98, les havaneres ja parlaven de la guerra, dels soldats catalans, de les fruites de pinyol dolç, de la sensualitat pertorbadora de les dones d’ultramar i de tots els tòpics de l’amor romàntic. Les cantaven els pescadors, els obrers de les fàbriques, els personatges de les sarsueles, els cantants professionals, els músics de carrer, els fills de les classes dirigents. Les havaneres eren una música de moda.
Abans de la seva forma cantada, l’havanera va ser un ballable lent que a Catalunya era més conegut amb el nom d’americana. El seu ritme cadenciós intensificava la intimitat de les parelles que s’agafaven per ballar en teatres, llotges, sales de ball, envelats, places i carrers. Per això es va associar al pecat, a la transgressió social, a les actituds rebels. Les havaneres van ser un ball de moda.
Abans d’arribar a Catalunya, les havaneres van passar per Madrid. Coincidint amb l’exaltació de la Guerra d’Àfrica del 1859 es van transformar en un gest d’orgull nacional, en un dispositiu polític per mantenir la imatge pública de l’imperi espanyol, la idea d’un regne fort, bèl•lic i colonial, davant les nacions del món. També a Catalunya les havaneres van esdevenir un símbol nacional.
El 1881 es va representar per primera vegada l’òpera Carmen a Barcelona. La protagonista de la història s’exhibia a ritme d’havanera dalt l’escenari. Célestine Galli-Marié, la mateixa mezzosoprano que l’havia estrenat sis anys abans a París, va captivar el públic. La seva potent presència escènica va veure’s reforçada per un ritme que els catalans coneixien, cantaven i ballaven des de feia dècades. Aquesta és la història de les primeres havaneres a Catalunya.
